La Biblioteca VII

Buenas

Os engañé un poco, porque cuando me fui habíamos añadido muchos libros más. Y aún faltan, ahora dudamos que quepan. Al final os pondré una peli para que lo veais.

De fet us vaig enganyar, perquè quan ens vam anar ja havíem afegir uns quants llibres més. Ara dubtem de què hi càpiguin tots. Al final us posaré una peli per a què ho vegeu.

La Biblioteca VI

Buenas

Este post tiene un buen inicio, o al menos la foto lo sugiere: Fijaros que carretilla de obra con libros más chula. Es la primera:

Aquest post comença bé, o almenys la foto us ho suggereix, oi? fiexeu-vos quin carretó més xulo ple de llibres: és el primer (carretó)




Después. las fotos de esta vez sí la antepenúltima fase. Hay ya algunos libros. Se ha sacado el material que había y sólo falta remozar un par de rincones. De hecho, el mayor detalle que falta, es pintar la chimenea de blanco, y todo ese rincón de la columna, así como la parte encima de uno de los radiadores.

Aquesta vegada, les fotos de la avantpenúltima, aquesta vegada sí. Ja hi ha algun llibre, s'ha tret el material que hi havia i instal·lat la última prestatgeria. Manca pintar la xemeneia de blanc i alguna cosa més.




Los estantes se han dividido en tres zonas, numerados de 1 a 10 según horario. Los dos primeros, al lado de la escalera, son los de los menores de edad. Los otros tres son mios. Los otros dos son comunes, y el resto son de Othermoonthe. Como vereis más adelante, los de othermoonthe están mejor ordenados, y es posible que deba habilitar más estantes sólo para ella.

Os mostraré más fotos en breve, y más adelante cuando esté terminado del todo.

Els prestatges estan dividits en 3 zones, numerats de l'a al 10 en sentit horari. Els dos primers són dels menors d'edat. Els altres tres són meus, els dos següents comuns i els tres finals de othermoonthe. És possible que hagi de donar-li més perquè hi ha caixes per obrir.
Us mostraré més fotos en breu, i quan estigui acabat.

Receta Encurtidos: muy fàcil. Pickles: molt fàcil

(Castellano i Català)

Recientemente he acometido un par de proyectos especiales en la cocina. Bien es sabido que la cocina, vista desde el punto de vista de la cazuela encima del mohoso y hollinoso fogón, no es sinó un lugar a evitar, y con los nuevos platos preparados que salen en la tele, la tentación del microondas es muy grande.

No tengo nada en contra del microondas, es un gran invento. Tampoco reniego de lo preparado, a veces no hay otra opción. Pero en cuanto nos sentamos y viene la encargada-do (maître) y nos ofrece algún plato como croquetas o flan, lo primero que le preguntamos es: está hecho en la casa?

Qué egoistas, verdad? No somos capaces de freir unas sardinas y en cuanto vamos al restaurante exigimos que hagan trabajos manuales, lo cual es cada día más caro.

Y la otra: en cuanto nos ponen esas croquetas, lo primero que nos viene a la mente es: lo podría hacer yo?

Bueno aquí van un par de recetas para conservas, encurtidos o como lo querais llamar. Tienen la gracia que el día que se presentan en la mesa, no es necesario hacerles nada, tan sólo servirlos. Por lo que es, de hecho, un plato preparado de antemano.

Boquerones/Sardinas en Sal

Se cogen los boquerones, y se les quitan las tripas. Una vez quitadas, se ponen en un plato con sal toda la noche.

Al dia siguiente, se apilan las sardinas en un bote de cristal, con mucha sal. Tienen que estar bien comprimidas. Una vez terminamos la cantidad que hacemos, le añadimos ese jugo que han soltado.

Es interesante congelar y descongelar para evitar cositas. O sea que deben ser frescas.

Ahí deben estar un mínimo de tres meses.

Encurtidos caseros


Se cogen verduras "duras" (estilo Zanahoria, Broccoli o coliflor) y se ponen apretaditas en un bote de cristal (obviamente limpias y cortadas a trozos pequeños) Mejor no mezclar pimientos ya que lo reblandecen todo.
Se añade agua mineral y arriba se pone sal, en buena cantidad tapando el bote.

Se dejan unos 15 días. Una variante añade vino al agua, pero no vinagre. Para la primera vez no usaría yo un bote demasiado grande por si acaso.

Las verduras deben quedar duras, si están blandas se han estropeado. Ah, deben reposar en lugar fresco y oscuro. y la sal, que sea completa -marina ya lo es, pero no refinada.

Ya me contareis.

Avui en dia els menjars preparats i els microones estan totalment extesos i estan presents a la major part dels nostres àpats. L'estil de vida actual provoca que comprem cada cop més menjars que només calgui escalfar, no massa sans donat que tenen molts conservants i poques vitamines.

En canvi, quan anem al restaurant, acostumem a exigir que les menges les facin completament ells, triem el que és de la casa, i quan ens porten algun aperitiu, ens agafa la mania de què allò ho hauríem de saber fer nosaltres.

Us poso un parell de receptes per a fer un menjar "preparat" a casa, que té l'aventatge que un cop fet només l'haureu de servir. Ja em contareu els resultats:

Seitons en sal:

Es netegen i es deixen una nit en sal. L'endemà, es fiquen apilats en un pot de vidre, aquest cop amb molta sal. Un cop arribats al capdamunt, es fica la salsa que han deixat anar.
Es deixen tres mesos.

Verdures en sal (pickles, si algú sap el nom en català ja me'l donareu)

S'agafen verdures "dures" a trossets -el pebrot no que reblaneix- i es fiquen en un pot amb aigua mineral i sal al capdamunt. Es deixa 15 dies en un lloc fresc i fosc. Hi ha que afegeixen vi a l'aigua (mai vinagre)

Menjar a Major, 36: un delicatessen

Di"laltredia vaig tenir una experiència realment plaentera. En aquest cas, sí que vaig entendre allò de què en un restaurant vulguin que et quedis bé. No només em van atendre molt bé, correctament, educadament, sinó que van satisfer tots els meus desitjos.

Vaig demanar croquetes, patates braves i anchoves en torradetes. Les croquetes eren de pernil, fabuloses, fetes seves -però vull indicar que és un restaurant més tirant a la belle cuisine, amb plats elaborats, decoració modernista, pati interior, al baix llobregat-

La senyora de la casa, com a patates braves, que no tenia, em va portar patates fetes al forn, partides per la meitat, amb allioli. quèe boo. I les anxovetes amb torradeta i una cebeta, fantàstiques. Cortesia de la casa, unes aulives amb ceba també, boníssimes.

El lloc, petit, amb només cinc taules, tenia un rebedor amb la màquina de cafè -un cafè amb molta crema, gust de fruita, bonísim també, cosa inusual en els bars, que descuiden aquest detall.

Desprès de l'aperitiu, amanides amb formatges, com de mozzarella o cabra, espàrrecs verds, i sopa de brou de galets amb carn dins dels galets. Molt bo també. Jo ja estava molt tip.

Per segon, ells van prendre dos peixos que estaven molt correctes per ser un dilluns, era dilluns, i jo un carn de magret d'ànec sobre un llit de col i patata, amb foie -fetge d'ànec fregidet.

TOT FANTÀSTIC! Però el postre, lo millor. Gelat de vinagre de mòdena (!!) i d'altra banda, rodanxes de taronja amb caramel cremat, biscotx xop d'almívar i gelat de canela.

Un plaer pels sentits, recomanat cinc estrelles, no et tracten tant bé en d'altres restaurants!!!!

Nota negativa: en un cas no ens van canviar els coberts, però no hi fa res, encara que el servei no fos de restaurant de mil estrelles, el tracte era molt bo.
Preu: Bon relació qualitat preu, encara que sobre els 35-40 eur

abuuur (si voleu l'adreça mho dieu)

(foto no és del restaurant, és una terrina de foie, fetge d'ànec)

A mi amiga Marisa le gusta la pintura

Pues eso, a descubrir un nuevo talento de la pintura.

El pintor en cuestión se dedica a hacer reproducciones con un estilo muy personal. Algunas pinturas son reconocibles, en todas ellas predomina el color y el gusto por las formas redondas. Un éxito total, estas pinturas son no sólo agradables a la vista sinó que transmiten "buen rollo" y además incluso algún mensaje.

Nada más, os muestro una selección, las que más me gustan.

Doncs Això, a descubrir un nou talent de la pintura.

El pintor es dedica a fer reproduccions amb un estil molt personal. Algunes de les pintures es poden reconéixer, i en totes elles predomina el color i el gust per les formes rodones. Un èxit total, aquestes pintures no són només agradables a la vista sinó que transmeten "un bon rotlle" i fins i tot tenen missatge.

Sense més explicacions us en mostro una selecció

La Pintura com a camí de realització personal

La meva estimada amiga Patricia,
s’ha dedicat a la pintura, com a distracció.

Avui en dia estic veient que és una moda molt arrelada. Els parents, els amics, tots van a aprendre de pintar. Estan tots junts fent algun quadre, i el monitor els repassa els detalls més importants. Els resultats són espectaculars, sembla talment com si fossin experts. No crec, però que sigui el cas de Patricia. Ella té a dins quelcom especial, i és capaç de transmetre-ho a l’espectador amb una alta definició (tot i que les fotos tenen molt que desitjar)

De totes maneres, a l’espera de un nou joc amb més qualitat, us deixo les que tenim ara, per a què vegeu almenys com s’està portant la noia (soltera per cert)

Ara està emprenent un quadre que representarà un fons marí, i està buscant estrelles de mar i altres andròmines per a poder fer una maqueta i pintar-la.

P.S1. Si teniu algun tema que proposar com a pintura m’ho dieu.P.S.2. Us recomano de forma important aquesta “manera” de relaxar-se i realitzar-se

Tibidabo: Foto desde el Sureste / Des del Surest/ from southeast

Y con esto y un bizcocho hasta el lunes a las 0800

Os dejo una foto de la iglesia de la cima del Tibidabo, hecha por encima del estadio del Barça. (se ve el Palau Blaugrana) Normalmente no posteo durante el fin de semana.

Feliz sábado sabadete


I amb això i un recuit fins dilluns a les 0800
Us deixo una foto del Tibidabo. No calen més senyes em sembla. El cap de setmana, us abandono. Bon Dissabte amb sorpresa!

And with this and a cake, see you monday at 0800
I leave you a photo of the Barcelona mountain Tibidabo with the church on top. It is done through the Barça stadium complex. Palau Blau grana -for basketball- is seen on the left. At weekend I enjoy a nice rest, hope you have a nice saturday night

(clicad para hacer más grande-cliqueu per a fer més gran-click for bigger pic)

Monòleg de la Transegre 2004

Allà a les primeries de juny per les contrades de Lleida, calia animar la festa i com que era un catxondo em van proposar de fer algun acte. Amb tota la revolada del Buenafuente i tal i tal, era el moment dels monòlegs. Com que un amic meu s'havia casat i afillat feia poc, i em contava les seves desgràcies, doncs vaig escriure-li aquest monòleg, i li vaig dedicar. Vaig explicar-lo a la populada el dissabte de la transegre a la nit, crec que va ser el 2004 (disculpeu la meva memoria migrada) Espero que en gaudiu, disculpant la manca de directe i més coses que no es puguin captar.

Apa siau.




"Menòleg" de la Transegre

Doncs ja em semblava a mi que m’ho tornarien a proposar, de sortir de marxa, la veritat és que ja no sé què dir. És clar, la vida continua, i encara que jo no pugui, la gent continua sortint. Arriba el divendres, el dissabte, i qui més qui menys es marca unes copes, una volta, una ballaruca. Però jo no puc, tu, no pas, amb dona i filla, home...és que m’agafa mal de conciencia.

Només de pensar en la cara i el comentari de l’endemà....(veueta de doneta) què, ahir t'ho vas passar bé, eh? Ja et vaig sentir, ja (SI SEMBLAVA DORMIDA!!! MIRA-TE-LA LA PÀJERA) I a més feies una peste d’alcohol (PERÒ QUAN DORM AQUESTA!!! DESPRÈS ES PASSA TOT EL DIA QUEIXANT-SE DE CANSADA, COM QUE NO DORM DE NIT...) I jo, que em miro la nena i penso....David, conten-te, que tens una filla, no voldràs que la teva filla tingui uns pares enfadats, oi? ....no voldràs que la teva filla tingui uns pares divorciats.....? no voldràs que la teva filla tingui un pare a la presó!!!

Total que desprès d’haver discutit ja unes quantes vegades, haver-me pres molts xiclets i haver-me excusat milions de vegades, ha arribat un moment, senyors, que jo no puc més. Ja no vull sortir. M’és igual qui m’ho pregunti, qui m’ho demani, no vull sortir no no norono! No puc no puc. Bueeno... només un altre dia.

Bé al final ha de funcionar el tema de la negociació. Ok, tinc que sortir la setmana que ve que és el comiat del Róger, a veure, què li puc oferir, a la meva dona? Li netejo la casa? (home vivim en un primer pis, no li puc oferir tan poc. La deixo sortir a sopar a ella sola amb les seves amiguetes?....ah no que ara úlitimament ja n’ha cancelat tres de sopars, sembla que les seves amiguetes son massa arruixades.

Bé haurem de tornar a visitar la mare política. Home, no és cap sacrific tampoc, ella és molt simpàtica....bé tampoc no m’ha tocat pencar tant quan he anat a casa seva, aquelles cortines tampoc n’eren tantes saps...a més ella no volia, ja va dir que no volia, si vaig voler acabar-les de penjar totes va ser perquè jo vaig voler. I quan vam marxar de casa, tampoc no era tant tard, total les onze de la nit. Bé, ja ho tinc, li proposaré d’anar a casa la sogra i colarà, ja veuràs. Si em diu que sí ja ho tinc arreglat, esperaré un dia i li proposaré la meva farra, segur que no dirà que no, he! Vaig a trucar al deixò al Ricard i li dic que sí que sí, que endavant, que jo també vinc.

Ah que no sabeu què em va dir.... (mirant a tothom i fent gestos)

Doncs que a part que la sogra estava de vacances, que ja sabia que n'estava preparant una. És que no li puc amagar res. M’enganxa sempre, fixe!!

Bé doncs la vam tenir bona. De fet, si les discusions es poden repartir, una mica abans i una mica després de la festa, potser hi sortirem guanyant. Però oblida’t del bon rotllo durant una temporada, perquè no està el forn per a bolls.

Res una altra temporada de gaioles. És que sempre és lo mateix. Sort n’hi ha que ja començo a tenir dominat el tema, tinc un amic que n’està ben assabentat. Ara ja em lubrico i tot, és clar, dóna més bo. Jo sempre havia sigut del "palo seco", i és clar "hasta" feia mal. Però des que em lubrico és una altra cosa tu! Pero "ojo", no us lubriquéssiu pas amb xampú!! (mirant a tothom amb cara rara) per què piique!....no sabeu lo que pique!!. Pique molttt!! Res de xampú, oblideuvos-en. No el feu anar per a aquests menesters....els assabentats recomanen greix de coco...però és clar no em puc passar tots els dies rascant cocos, és un rottlo, després es té que matxacar, el turmix, i hi ha gent que pregunta molt i massa...."per a què estàs triturant el coco aquest?"...fora fora!!

També us podeu lubricar amb oli d’auliva. Home si sobra, i a més si està a punt de neu, potser pots fer una mayonesa...bueno un allioli. El que no he provat és lo últim, lo no va més, una passada, no ho sap ningú, és més de qui saplo: El mètode Colgate.(mirant amb ulls grans a tothom)

Això m’han dit que és d’un capella de Verges però jo crec més aviat que és d’un mossèn de la vall d’Àneu. Conyes apart, tinc un amic malalt, vull dir malalt de vritat, ho prova tot, tot, zoologics, ...tot tot!!

Doncs m’ha proposat el mètode colgate, que és el més similar a un coit autèntic de vritat. Genuí! No es distingeix l’un de l’altre. Bé hem parlat de lubricació, sí,....peròooo...hem analitzat mai el fluid vaginal...hem fet mai una anàlisi química del “”suquet” (ulls palomino)??

Doncs sí amics i amigues, casats i casades, el suqueeet, té un pH superior a 5!!! (Ulls oberts mirant a tothom!) I què vol dir això eh, eh?

Doncs que és acid, dóna picoreta, és a dir (fent gestos de mete i saca) que pica la puntorreta del potorro, vamos.

Home un cop comprovat això, si volem picoreta, però sense la del xampú, la millor coïssor te la dóna la pasta de dents. O sigui, que si vols fer una bona i autèntica i bona gaiola, quan et rentis les dents aprofites i t’hi mulles la punta del nap –home si està tot barrejat amb saliba doncs millor, no?-

Bé ho vaig a provar ara mateix perquè no em puc esperar més

Bona nit a tots!!!!!!

Marca extraterrestre

De camino a mi destino encontraba cada día esta marca, hecha por el propio azar de los extraterrestres. Siempre pensaba que algún periodista debiera venir e inmortalizarla para presentarla al mundo. Finalmente lo hice yo.

Significado? Por supuesto que lo tiene, no lo dudeis.

De camí a destí trobava cada dia aquesta marca, feta per l'atzar dels extraterrestres. Sempre pensava, que algun periodista hauria de venir per copsar el moment i presentar-lo al món. Finalment he estat jo.

Significat?És clar que el té, no ho dubteu.

L'origen de l'electricitat: ús sensat. Origin of electricity: Sensible use. El origen de la electricidad: uso sensato

Bones

Vull remarcar una cosa molt important que no es fa entenedora: l'origen de
l'electricitat. És ben bé cert que fins ara el que feien per exemple els
xinesos amb el medi ambient, ens importava poc. Ara, en aquest món globalitzat,
tot el que es faci en àmbit planetari acabarà afectant-nos directament.
Deixant de banda el que podem fer amb els xinesos -ben poc de moment- l'origen
de l'electricitat que estem "gastant" és important.

Quan nosaltres endollem un aparell, no notem cap canvi important en l'ambient,
i no trobem que hi hagi més pol·lució per aquest fet (en canvi quan engeguem el
nostre cotxe sí que es fa clar oi?)

Doncs res, comentar-vos, segons la foto més avall (en edició) els possibles origens de l'electricitat que esteu gastant, i la quantitat de pol·lució que VOSALTRES heu produït -sí, vosaltres, perquè el motiu pel qual s'ha produït aquella electricitat és per la vostra demanda- La producció a través de carbó, la més contaminant, encara és de gran importància (un 46%)

Res, és per tant un tema de reflexió. Potser podem emprar recursos més modestos
per a viure, i també serem feliços. Només es tracta de trobar una solució senzilla
a les inquietuds de cadascú. Vegeu gràfic més avall.

My Dears,

I want to make a few remarks about the origin of the electricity. Till today, what
the chinese people were doing was of no interest to us. Nowadays, anything made on
the planet is interesting for everybody. The origin of the electricity which we are
"spending" now, is very important.

When a device is plugged, we dont feel any more pollution, but there is, as the electricity which you are using is made with certain systems in some other place.

This is something we must think over. The coal burnt, the oil burnt, they produce pollution, and we must be sensible and sensitive about this. (chart on edition)

In the enclosed graphic you can see the origin of the electricity which u spend
The production of electricity through coal is still high (high pollution)


Estimados,

Lo que sucedía cuando los chinos queman el barco, hasta ahora no nos importaba. En
estos momentos, lo que se haga en todo el planeta, referente al medio ambiente, es responsabilidad de todos.

La electricidad se produce en las fábricas, quemando carbón o gasoil o lo que sea, y en cuanto nosotros enchufamos un aparato, aunque no notemos nada, estamos polucionando.

Es un motivo de reflexión, para poder cuidar el medio ambiente también podemos
intentar gastar menos en general y vivir de forma más sencilla.

Ver el origen de nuestro gasto en gráfico adjunto. El porcentaje de electricidad producida con carbón es muy alto, y es el que más polución produce.

Saludos

Una Carretera (cat)

Continuo amb els meus articles sobre equilibri territorial. Això ja és tema de batlles i paers, però no per aquest motiu deixaré de ficar-hi cullerada.

De fet la intenció d'aquest article, és extendre la idea de mancomunitat metropolitana, és a dir, de conjunt urbà, com podria ser barcelona o madrid, a comunitats més petites.

Està clar que fer això és complicat i té moltes limitacions, però la idea igualment és la següent: aconseguir tenir els mateixos serveis, comunicacions, teixit urbà, que pot tenir una ciutat de pes, aplicats a una petita vila que tingui nuclis agregats.

Coneixem perfectament que la majoria aplastant de les zones rurals necessiten cotxe per a sobreviure. La base de la comunicació i per tant de la vida, és poder moure's en vehicle privat. D'altra banda, es suposa que hi ha vies de comunicació correctes per a poder-se desplaçar. Si un ha d'anar al metge, s'ha de desplaçar, aquest és l'únic punt crític.

Però no estem parlant de sobreviure. Tenir carreteres dignes, ha de possibilitar que la vida sigui el més senzilla possible. Si un viu en un nucli allunyat i s'ha de desplaçar de quatre a sis vegades al dia al nucli més gran, per a poder portar els nens al col·legi, treballar, dinar, etc, val més que aquestes vies de comunicació possibilitin un tràfec agradable. No es tracta d'arribar, sinó de què sigui el menys feixuc possible.

En el cas dels nuclis rurals, moltes vegades la via no està en condicions i per tant o bé el vehicle ha d'estar preparat o bé el conductor ha d'estar experimentat. Però realment el que es necessita són vies de comunicació amples, en condicions, segures i còmodes.

El següent pas seria aconseguir que qualsevol pugui desplaçar-se de forma puntual i sense conduir. Això ja és més complicat, encara que amb taxis privats es pot fer, però és més car és clar. Tot és qüestió d'acostumar-s'hi, i és cert que l'ésser humà s'acostuma a tot. De totes maneres, s'hauria d'estudiar quina forma de transport es podria posar en marxa per a possibilitar una xarxa de "transport públic". El més probable seria instaurar un sistema comunitari de transport a través de vehicle privat. Això comportaria un esforça considerable per part dels usuaris, per a actualitzar les seves dades en una pàgina uep que distribuís els mitjans. És a dir, es podria apuntar que un usuari va a treballar cada dia a les 08:30. Altres usuaris, a través de la uep, podrien sol·licitar apuntar-se a aquest transport. Aleshores, en el punt de trobada, l'usuari transportista podria recollir els usuaris acceptats a la uep. Finalment es podria desenvolupar un sistema de pagament per tal de compartir costs.

Quin seria l'efecte de mesures com aquesta? Jo crec que augmentaria en general l'eficiència de la societat, la felicitat de fet, i disminuirien les despeses, donat que es compartirien vehicles. De tota manera, totes les mesures que puguin facilitar l'accés a serveis, crec que seran ben rebudes (hi pot haver moltes més idees, imaginació al poder)

Podria frenar la migració d'habitants al poble gran, i animar a més joves a instal·lar-se al poble petit.

Barcelona, Quindio, Colombia

Sembla ser que es troba al departament de Quindio, (Armenia) municipi de Calarcá, i té uns 92 anys d'història. Una mica de la "ciutat?": Li diuen Corregimiento

Luz Marllie Alonso Gaviria, Alcaldesa de Calarcá y Jaiver Gustavo Jaramillo Cardona, Corregidor de Barcelona, reiteran su invitación a la comunidad quindiana para que se vincule a la celebración del nonagésimo segundo aniversario de fundación de Barcelona. La programación que abarcará del 2 al 10 de diciembre, ofrecerá variedad de actividades, a través de las cuales los organizadores buscan propiciar un ambiente festivo y pacífico donde sea posible la alegría y el esparcimiento de los barceloneses y los visitantes.

SEGUNDA RUEDA DE NEGOCIOS EN BARCELONA
Por: comunicaciones (comunicaciones) 2005.12.07
La Asociación Cordillerana de Municipios del Quindío, a través del Centro Provincial de Gestión Agroempresarial “ACORDEMOS”, invita a la Segunda Rueda de Negocios que se realizará en el Corregimiento de Barcelona el próximo Viernes 9 de diciembre, en horario de 9 de la mañana a 3 de la tarde.

La jornada será presidida por Hugo Baena Arango, Secretario de Desarrollo Económico, Rural y Ambiental del Quindío; Luz Amparo Jiménez Villarraga, Alcaldesa de Córdoba y Presidenta de ACORDEMOS y Luz Marllie Alonso Gaviria, Alcaldesa de Calarcá y Directora Ejecutiva de ACORDEMOS.

Intercambio comercial y cierre de acuerdos constituirán los principales asuntos previstos para esta actividad que se realizará en el marco de los 91 años de fundación de Barcelona, el Corregimiento más poblado de Colombia.

Barcelona, Cordoba, Colombia

Aquesta Barcelona tampoc sembla massa important, però està al departament de cordoba, al nord, tocant al mar, en el municipi de San Bernardo del Viento, amb la qualificació de Vereda. Hi ha producció de Yuca i té un enllaç de moment així:
http://www.cordoba.gov.co/desarrollo/explotacion_yuca.pdf

us poso algun atractiu turístic de la zona:

Como sitios turísticos encontramos las Bocas de Saragozal; se realiza el Festival de la Cometa, en temporada de vacaciones, en las playas del Viento. Comunicación marítima comercial con Cartagena.

Para llegar de Lorica a San Bernardo del Viento es necesario cruzar el río Sinú por un puente de cemento muy alto y singular-de un solo carril- que sólo permite el paso de un vehículo a la vez. Dos personas, una con bandera verde da la vía y otra con bandera roja señala el pare.


i finalment la senyera del llogaret (al principi com de costum)

i història
El territorio era habitado por indígenas zenúes y urabáes, quienes desde fines del siglo XVII fueron llevados a los pueblos de San Nicolás de Barú y San Sebastian de Urabá y se acercaron a las estancias de Mocarí y Flamencos. San Bernardo Abad era el único fortín español de las riberas occidentales del Río Sinú. Fundado originalmente como avanzada para contener a los indios del Darién, quienes merodeaban por toda la costa, fue rectificada su ubicación por Antonio de la Torre y Miranda, quien el 28 de noviembre de 1776 lo bautizó con el nombre de San Bernardo Abad, repartiendo 299 solares entre 1.368 personas.

El municipio fue creado por ordenanza número 13 de 1.945.

Barcelona, Rio Grande do Norte, Brazil

Aquesta Barcelona és la primera que he trobat que té informació. Té senyera, té web, i té miga.

Us poso la uep: http://www.barcelonarn.hpg.ig.com.br/curiosidades.htm

i us poso la senyera, que sortirà on vulgui.Sembla ser que és material recopilat per en Joe mc millan.

un dibujo brutal

he tenido que recuperar este dibujo porque me ha impactado
lo he cogido de banksy.co.uk

sólo quería compartirlo con vosotros...

Barcelona, Pando, Bolivia

Barcelona està a prop de San Roque, Buena esperanza i a 93 km de Riberalta, que és l'aeroport més proper. Riberalta forma part de Pando, i Pando de Beni, un departament de Bolivia, el més nordeny. A 153 metres d'alçada.

La web oficial més important que he trobat és:
http://www.bolivia-riberalta.com/inicio.php?id=1

ara miraré si trobo alguna cosa interessant que publicar...

En google earth no es representa la city...mmm deu ser ben petita...

si hi ha més notícies ho actualitzaré

Ciutats en el Món-Ciudades en el mundo

Buenas

Aquí os pongo una listilla para que veais cuantas Barcelonas y cuantas Léridas (Lleidas) hay en el mundo. Es curioso ver como tenemos tantos tocayos. Se trata ahora de buscar información de cada una y ver porqué se llaman así, si hay alguna razón u origen común.

Saludos

Bones
Us poso una llisteta per a què vegeu quantes Barcelones i Lleides hi ha al món- És curiós veure com tenim tants germans. Ara es tracta de buscar informació de cadascuna i veure perquè es diuen així.

Salutacions
Barcelona, Pando, Bolivia
Barcelona, Santa Cruz, Bolivia
Barcelona, rio Grande do norte, Brazil
Barcelona, var. Regions, Colombia
Barcelona, Cordoba, colombia
Barcelona, Quindio,colombia
Barcelona, Santander, colombia
Barcelona, tolima, Colombia
Barcelona, Lima, Peru
Barcelona, Madre de Dios, Peru
Barcelona, Camarines Sur, Filipines
Barcelona, Ilocos Norte, Filipines
Barcelona, Iloilo, Filipines
Barcelona, La Unión, Filipines
Barcelona, Sorsogon, Filipines
Barcelona, Surigao del Sur, Filipines
Barcelona, Zamboanga del Norte, Filipines
Barcelona, Puerto Rico, Puerto Rico
Barcelona, Anzoátegui, Venezuela
Barcelona, Lara, Venezuela
Barcelona, Sucre, Venezuela

(Lleida =0)
Lerida, New South Wales, Australia
Lerida, Tolima, Colombia
Lerida, Vaupes, Colombia
Lerida, Guayas, Ecuador
Lerida, Colón, Honduras
Lerida, Lima, Perú

Una Panificadora anomenada "Brotbackautomat"

Començo el meu seguit d'articles sobre equilibri territorial -una de les meves dèries- amb un material tan inofensiu com una panificadora.

Quan un veu que en els pobles aconseguir determinats subministraments significa 20minuts de vehicle, un sent que aquí falta alguna cosa.

Una de les dues coses més important que un urbà pot trobar a faltar al poble, és el pa. L'altra, és el diari.

El diari ho soluciona internet, això ja està descobert.

El pa, ho soluciona la panificadora. Magatzemar uns kgs de farina és molt senzill, i es pot conservar molt bé. El pa no tant. Sí, hi ha la solució de congelar-lo, però no és sostenible, és a dir, es necessita energia per a conservar-ho. I no em dóna la gana d'anar, comprar dos sacs de pa i guardar-los en un cofre congelador...per motius d'espai, d'energia, etc. No.

Vull tenir pa calent al dematí, al aixecar-me. Això és un invent dels alemanys, i el recomano. Si no sabeu receptes de pa, podeu fer anar farina pre-mesclada. Si us cal saber com aconseguir-la, m'ho demaneu en rèpliques. Només us diré que en alemany es diu BrotBackautomat.

un pató.

China 3 Viajes 2006

Buenas otra vez, ya sé que estoy abusando pero es que tenía mucho material guardado...como este lo tenía aquí cerca pues lo meto también...y fotos que ahora ya sé añadirlas...

Como dije, dentro de 2 meses, cuando me canse, ya se acaba...saludos

Tres vegades a Xina

Xina és ara tan a prop que sembla una línia d’autobús regular, de tanta gent que hi viatja.

Aquest any, per motius professionals, vaig fer tres visites força seguides a Xina. Era una sensació estranya, com qui agafa un autobús, hala, fes mils de quilòmetres, una vegada i una altra.

En cada viatge, els avions, curulls, plens d’europeus i xinesos, movent-se, anant i tornant, amb molt d’equipatge, i amb una diferència, aquests xinesos que viatgen són la classe mitja i alta, inexistent fa uns anys. I es nota en la roba que porten i en el que fan, que ja no són els xinesos de fa cinc anys. S’han tornat més consumidors que nosaltres.

El primer dels tres viatges va ser el més mogut. Donat que havíem de fer unes visites, ens portava un conductor amb una monovolum de les grans. Vaig aterrar a Shanghai, a l’aeroport situat a la ciutat de Pudong, a uns 50 km de la gran city.

Allí, en un hotel correcte, amb el traductor i el conductor, vam fer una mica de soparet típic xinès per a entrar en calor, amb la típica botella de cervesa de ¾ de litre, el te xinès, i els platerets de menjars amb molt de gengibre, salses picants, pebre per tot arreu. Bé, força gustós com sempre, i especial per un europeu. Vaig estar practicant una altra vegada amb els palets, i aquesta vegada sí em van aconsellar bé per a poder agafar el menjar correctament. Però cal tornar a aprendre des del principi.

Després de estar una estona per la ciutat de Shanghai després de sopar(els xinesos sopen molt aviat, s’asseuen a les 18:00 de la tarda a sopar i a les 20:00 ja són a casa la majoria de les vegades.) prenent un gelat en una zona de bars europeus –que no hi deu ser en gaires llocs a Xina, tot i que els canvis se succeeixen ràpidament- vam tornar a l’hotel, donat que estava cansat del viatge (el jet lag envers l’est és criminal) i l’endemà hi havia una parell de visites a fer.

L’endemà vam partir cap a l’interior, en direcció cap a la ciutat de Hangzhou. A Hangzhou, després de les visites, vam anar a la part interessant, que era el llac que tenen, famós a tota xina, el West Lake. El llac és molt gran, format per diferents llacs, que de fet no era més que una entrada del mar en el passat. Té “golondrines”, vaixells petits que ho recorren, i amb illes en el seu interior (Illa dels petits oceans). En el seu interior, el jardí que hi ha, que podriem qualificar “imperial”, era digne de visita, amb petites passarel•les, plantes i arbres que no estaven florits però eren molt bonics, i petites edificacions d’”estiueig. No feia massa bon temps, hi havia molta boira, però la visita va ser molt interessant. Era l’estil verídic d’un jardí xinès, fets pels emperadors o nobles, i amb grau de refinament molt enllà de lo que podíem estar fent els europeus en aquells moments.

En una de les vores del llac, hi havia un temple, format per 13 pisos, que té aquest nom, La Pagoda de sis harmonies que té 13 pisos, de forma hexagonal.

Després de visitar el llac, vam visitar el Temple budista Lin Yin, que segons sembla té les seves pedres portades d’un lloc sagrat de la índia. Les pedres de la muntanya estaven picades per a formar cares i monuments budistes, i en el temple hi havia figures d’uns 20 metres. La gent hi cremava una espècie de teies, i feien oracions. Els retables, amb figures de fusta budistes, eren molt interessants, però les fotos estan prohibides. Hi havia monjos cuidant el temple. Bé la visita va durar una horeta i desprès ja ens en vam tornar cap a la capital, Nanjing, on hi teníem unes visites més al dia següent. Fins a Nanjing ens esperaven unes quantes hores de viatge, però.

A Nanjing vam encadenar les visites, el dinar i el sopar, o sigui que ja va estar tot complert. Un cop es va acabar, vam anar a l’aeroport per agafar l’avió i anar a Bejing, que distava unes gairebé tres hores de vol. Ja no vam fer res més interessant en aquest viatge, a part de tornar, és clar.

Les dues visites següents van ser molt curtes i van tenir poc temps per a curiositats turístiques, però en tot cas les deixarem per la propera vegada.

Salutacions

Libano 06

Buenas, aquí os incluyo un artículo que escribí para la prensa local. Está situado en Junio 06. La foto relacionada está más abajo. También deseo incluir un link que os informarà más sobre el país, de mi buen amigo Berclo, que se ha dedicado a viajar toda su vida y recopilar información y fotos en su web. Eso hubiera querido hacer yo, pero para qué , si ya lo hizo él. Saludos

http://berclo.net/choix-en.html#lebanon

Libano 06/ Abans de…

Aquesta vegada, vaig viatjar unes quantes setmanes abans de què comencès l’aiguabarreig del 2006. Era al Juny, i en època de vacances, viatjaven uns quants catalans a l’avió. Vam anar per Jordània, d’quí els turistes, i vam aterrar a les 05:00 del matí a Amman. Uns guies traductors d’espanyol esperaven els 10 catalans que volien visitar el típic que es visita a Jordània. A la tornada tindria temps per visitar-ho, potser.
El cas és que em vaig esperar unes dues hores i finalment vaig sortir per Beirut. Era una opció molt barata, per horaris i per companyia aèria.

En aterrar a Beirut, em van venir a buscar i em van portar a un hotel prou confortable, tot i que hi havia un problema amb la clau i vaig baixar tres vegades a recepció. Estava el bar de l’hotel preparat per a veure els partits del mundial, de forma internacional.

Desprès em van venir a buscar i vam fer feina. Desprès de la feina vam anar a menjar. Es menja molt en aquest país, de restaurants n’hi ha de tots colors i nacionalitats. Ens vam inclinar per un de local i vam menjar corder en kafta i el hommos que m’encanta.

A Liban hi havia una mica de crisi abans de la guerra, però tot i així hi havia molts projectes endegats, sobretot de construcció, per la inversió dels àrabs que sembla que no té aturador. Els petrodolars fan sorgir els gratacels del no-res.

Vaig compartir força temps amb els nadius, en el seu pis de muntanya. A la ciutat, que és a prop del mar, hi feia una calor insuportable. Però Beirut té muntanyes molt altes (3.000m), a menys de dues hores de camí. Fins i tot poden esquiar còmodament i banyar-se a l’hora. Total, que vam fer l’excursió fins el seu pis, a uns 800 m d’alçada, i hi havia ja una diferència de 3 o 4 graus, amb el paisatge inmens de la mar blava. Allí, és la posta i no l’alba la que passa pel mar. És a dir, podia gaudir tranquil•lament de la posta de sol cada dia en el mar, una sensació agradable i diferent per a mi, donat que aquí els catalans el veiem sortir el sol des del mar.

Al tercer dia, em va proposar de deixar l’hotel i quedar-me al seu pis. Vaig acceptar, donat que som amics des de fa força temps i és llàstima gastar uns diners quan al final estàvem tot el dia junts. Vam veure algun altre partit del mundial, vaig beure cafè fet amb mitjó, és a dir, bullit. Vaig menjar uns carbassons petits molt saborosos, que es mengen amb pell i tot. I peix, força peix que en tenien molt abans de la guerra.

Desprès de passar els 5 dies més o menys així, fent alguna excursió, fent feina, i amb molta pena, els vaig deixar. Vaig agafar l’avió de tornada, passant per Amman una altra vegada. I allí em va passar l’anècdota.

Havia avisat el que conec a Jordània per si tenia temps per mi. De fet només tenia 5 hores, que era el temps que hi havia entre la meva arribada a Amman i la sortida de l’avió.

Total, finalment vam conseguir veure’ns, no sense abans haver d’entregar el passaport, haver de passar la tira de controls i veure algú important per a què em deixés anar a la capital.

La primera vegada que estava a Amman, fixa’t tu. No teníem sinó un parell d’horetes. El client va venir amb un traductor d’espanyol que era el responsable de la penya del Barça de Amman. Molt simpàtics, em deien que a Amman l’espanyol era l’idioma més estudiat després de l’àrab i l’anglès, i desprès que hi havia molta sintonia entre ambdós països, pel tema dels reis (?) Bé, vam parlar de moltes coses i vam anar a un restaurant que semblava una tenda de campanya, és a dir, cobert per unes mantes. Allí vaig menjar el que m’agrada, Taboule (amanida), hommos (pasta de cigrons), moutabbal (pasta d’albergínia), corder, etc totes aquestes coses. D’alcohol no n’hi havia, però. Ens vam prendre uns resfrescs. A més aquest era religiós i ho respectava fidelment.

Total, un cop acabat el copiós dinar, vam plegar veles i vam tornar cap a l’aeroport, amb temps suficient per a estar a l’avió per la sortida. Vam quedar que la propera visita seria més llarga, encara que ja em quedaven dues llàgrimes marcades, una pel Liban i una per Jordània, en una sola tacada.

Abraçada