miércoles, 31 de enero de 2007

Mi querida Almorrana (o Hemorroides)

Diario de una Almorrana....

Domingo cualquiera, mi cuerpo se ha metido una sangría y un peazo plato de ternera YuXian que tenía de todo menos iogurt. Total, presión sanguínea a tope y un paseo para celebrarlo, y claro, yo también quería salir a pasear por lo que aparecí, con un escozor de cagon diez y un tamaño de garbanzo más que de lenteja.

Además, con ganas de quedarme ya que hacía dias que no salía.

Y eso que cuando el ritmo de fiesta es alto no salgo, es cuando hay un cambio fuerte que me apetece.

Bueno pues pasa el domingo con agua fria y cremas, el lunes, y voy saliendo más y de menos, menos por la mañana, más por la tarde, que estoy más rozadita...

Pues al tercer día estaba yo aún contentísima, bueenoo con constancia, eh, hasta que llegaron los limones y el ajo. Tres por la tarde y tres más por la mañana tempranito, y un "gajo" de ajo. Pues eso, que ese día ya a las 11:00 ya decidí esconderme un rato, supongo que porque el limón pica un montón y no da gusto seguir.

Madre de dios que alivio le dio al guerpo...

pues eso limón a lo bestia y ajo por si acajo....con lo gustito que se queda el culito después de haber cagao...

martes, 30 de enero de 2007

El apagón del 1 de Febrero 2007

Estimados Bloggercillos,

siento decir lo que siempre pienso cuando sucede una cosa así, pero bueno yo modestamente creo que es una realidad. Como "ingeniero bien posicionado" puedo advertir que el vulgo, la gente de a pie, que merece todos mis respetos, me refiero a los que viven su vida sin tener en cuenta los distintos factores que posibilitan nuestro bienestar, ignoran de facto las consecuencias de sus actos o no-actos.

En este caso, el apagón del 1 de febrero, esos 5minutos sin luz, que según los foráneos...será una lástima estar 5 minutos sin luz, pero hay que sacrificarse.

Los que nos vamos a sacrificar seremos todos, y sinó altiempo, incluso los que no "apaguemos". En cuanto el consumo sufra un bajón de un digamos 40%, y no esté previsto en la bitácora de los controladores de las centrales, en ese mismo momeneto, el voltaje subirá como un descosido, ya acto seguido, cuando supere el 10%, las centrales empezarán a saltar cuál pequeños diferenciales, y se desconectaran de la red.

Algunas Centrales se pueden desconectar relativamente fácil y rápido, digamos minutos...aunque es probable que se tarde más en conectarlas...media hora??...(centrales hidraulcas) pero si empiezan a saltar térmicas...ya se tarda un rato más....y si llegásemos a nucleares o demás...ya no te digo

Señores, alteraciones súbitas de consumo eléctrico, pueden quemar muchos aparatos, hay que desconectar los productores, y desconectar y conectar los productores es más de 5 minutos

Es decir, preparémonos todos a estar un buen rato...supongo que los ingenieros responsables se habrán preparado sus grupos electrógenos por si acaso. Yo compraré velas, otra cosa no podré hacer, apague o no apague, sé que me quedaré sin luz.

Hala a seguir viviendo sin la física, ni la química, ni la técnica ni nada...

saludos

sábado, 27 de enero de 2007

martes, 23 de enero de 2007

China 3 Viajes 2006

Buenas otra vez, ya sé que estoy abusando pero es que tenía mucho material guardado...como este lo tenía aquí cerca pues lo meto también...y fotos que ahora ya sé añadirlas...

Como dije, dentro de 2 meses, cuando me canse, ya se acaba...saludos

Tres vegades a Xina

Xina és ara tan a prop que sembla una línia d’autobús regular, de tanta gent que hi viatja.

Aquest any, per motius professionals, vaig fer tres visites força seguides a Xina. Era una sensació estranya, com qui agafa un autobús, hala, fes mils de quilòmetres, una vegada i una altra.

En cada viatge, els avions, curulls, plens d’europeus i xinesos, movent-se, anant i tornant, amb molt d’equipatge, i amb una diferència, aquests xinesos que viatgen són la classe mitja i alta, inexistent fa uns anys. I es nota en la roba que porten i en el que fan, que ja no són els xinesos de fa cinc anys. S’han tornat més consumidors que nosaltres.

El primer dels tres viatges va ser el més mogut. Donat que havíem de fer unes visites, ens portava un conductor amb una monovolum de les grans. Vaig aterrar a Shanghai, a l’aeroport situat a la ciutat de Pudong, a uns 50 km de la gran city.

Allí, en un hotel correcte, amb el traductor i el conductor, vam fer una mica de soparet típic xinès per a entrar en calor, amb la típica botella de cervesa de ¾ de litre, el te xinès, i els platerets de menjars amb molt de gengibre, salses picants, pebre per tot arreu. Bé, força gustós com sempre, i especial per un europeu. Vaig estar practicant una altra vegada amb els palets, i aquesta vegada sí em van aconsellar bé per a poder agafar el menjar correctament. Però cal tornar a aprendre des del principi.

Després de estar una estona per la ciutat de Shanghai després de sopar(els xinesos sopen molt aviat, s’asseuen a les 18:00 de la tarda a sopar i a les 20:00 ja són a casa la majoria de les vegades.) prenent un gelat en una zona de bars europeus –que no hi deu ser en gaires llocs a Xina, tot i que els canvis se succeeixen ràpidament- vam tornar a l’hotel, donat que estava cansat del viatge (el jet lag envers l’est és criminal) i l’endemà hi havia una parell de visites a fer.

L’endemà vam partir cap a l’interior, en direcció cap a la ciutat de Hangzhou. A Hangzhou, després de les visites, vam anar a la part interessant, que era el llac que tenen, famós a tota xina, el West Lake. El llac és molt gran, format per diferents llacs, que de fet no era més que una entrada del mar en el passat. Té “golondrines”, vaixells petits que ho recorren, i amb illes en el seu interior (Illa dels petits oceans). En el seu interior, el jardí que hi ha, que podriem qualificar “imperial”, era digne de visita, amb petites passarel•les, plantes i arbres que no estaven florits però eren molt bonics, i petites edificacions d’”estiueig. No feia massa bon temps, hi havia molta boira, però la visita va ser molt interessant. Era l’estil verídic d’un jardí xinès, fets pels emperadors o nobles, i amb grau de refinament molt enllà de lo que podíem estar fent els europeus en aquells moments.

En una de les vores del llac, hi havia un temple, format per 13 pisos, que té aquest nom, La Pagoda de sis harmonies que té 13 pisos, de forma hexagonal.

Després de visitar el llac, vam visitar el Temple budista Lin Yin, que segons sembla té les seves pedres portades d’un lloc sagrat de la índia. Les pedres de la muntanya estaven picades per a formar cares i monuments budistes, i en el temple hi havia figures d’uns 20 metres. La gent hi cremava una espècie de teies, i feien oracions. Els retables, amb figures de fusta budistes, eren molt interessants, però les fotos estan prohibides. Hi havia monjos cuidant el temple. Bé la visita va durar una horeta i desprès ja ens en vam tornar cap a la capital, Nanjing, on hi teníem unes visites més al dia següent. Fins a Nanjing ens esperaven unes quantes hores de viatge, però.

A Nanjing vam encadenar les visites, el dinar i el sopar, o sigui que ja va estar tot complert. Un cop es va acabar, vam anar a l’aeroport per agafar l’avió i anar a Bejing, que distava unes gairebé tres hores de vol. Ja no vam fer res més interessant en aquest viatge, a part de tornar, és clar.

Les dues visites següents van ser molt curtes i van tenir poc temps per a curiositats turístiques, però en tot cas les deixarem per la propera vegada.

Salutacions









Libano 06

Buenas, aquí os incluyo un artículo que escribí para la prensa local. Está situado en Junio 06. La foto relacionada está más abajo. También deseo incluir un link que os informarà más sobre el país, de mi buen amigo Berclo, que se ha dedicado a viajar toda su vida y recopilar información y fotos en su web. Eso hubiera querido hacer yo, pero para qué , si ya lo hizo él. Saludos

http://berclo.net/choix-en.html#lebanon

Libano 06/ Abans de…

Aquesta vegada, vaig viatjar unes quantes setmanes abans de què comencès l’aiguabarreig del 2006. Era al Juny, i en època de vacances, viatjaven uns quants catalans a l’avió. Vam anar per Jordània, d’quí els turistes, i vam aterrar a les 05:00 del matí a Amman. Uns guies traductors d’espanyol esperaven els 10 catalans que volien visitar el típic que es visita a Jordània. A la tornada tindria temps per visitar-ho, potser.
El cas és que em vaig esperar unes dues hores i finalment vaig sortir per Beirut. Era una opció molt barata, per horaris i per companyia aèria.

En aterrar a Beirut, em van venir a buscar i em van portar a un hotel prou confortable, tot i que hi havia un problema amb la clau i vaig baixar tres vegades a recepció. Estava el bar de l’hotel preparat per a veure els partits del mundial, de forma internacional.

Desprès em van venir a buscar i vam fer feina. Desprès de la feina vam anar a menjar. Es menja molt en aquest país, de restaurants n’hi ha de tots colors i nacionalitats. Ens vam inclinar per un de local i vam menjar corder en kafta i el hommos que m’encanta.

A Liban hi havia una mica de crisi abans de la guerra, però tot i així hi havia molts projectes endegats, sobretot de construcció, per la inversió dels àrabs que sembla que no té aturador. Els petrodolars fan sorgir els gratacels del no-res.

Vaig compartir força temps amb els nadius, en el seu pis de muntanya. A la ciutat, que és a prop del mar, hi feia una calor insuportable. Però Beirut té muntanyes molt altes (3.000m), a menys de dues hores de camí. Fins i tot poden esquiar còmodament i banyar-se a l’hora. Total, que vam fer l’excursió fins el seu pis, a uns 800 m d’alçada, i hi havia ja una diferència de 3 o 4 graus, amb el paisatge inmens de la mar blava. Allí, és la posta i no l’alba la que passa pel mar. És a dir, podia gaudir tranquil•lament de la posta de sol cada dia en el mar, una sensació agradable i diferent per a mi, donat que aquí els catalans el veiem sortir el sol des del mar.

Al tercer dia, em va proposar de deixar l’hotel i quedar-me al seu pis. Vaig acceptar, donat que som amics des de fa força temps i és llàstima gastar uns diners quan al final estàvem tot el dia junts. Vam veure algun altre partit del mundial, vaig beure cafè fet amb mitjó, és a dir, bullit. Vaig menjar uns carbassons petits molt saborosos, que es mengen amb pell i tot. I peix, força peix que en tenien molt abans de la guerra.

Desprès de passar els 5 dies més o menys així, fent alguna excursió, fent feina, i amb molta pena, els vaig deixar. Vaig agafar l’avió de tornada, passant per Amman una altra vegada. I allí em va passar l’anècdota.

Havia avisat el que conec a Jordània per si tenia temps per mi. De fet només tenia 5 hores, que era el temps que hi havia entre la meva arribada a Amman i la sortida de l’avió.

Total, finalment vam conseguir veure’ns, no sense abans haver d’entregar el passaport, haver de passar la tira de controls i veure algú important per a què em deixés anar a la capital.

La primera vegada que estava a Amman, fixa’t tu. No teníem sinó un parell d’horetes. El client va venir amb un traductor d’espanyol que era el responsable de la penya del Barça de Amman. Molt simpàtics, em deien que a Amman l’espanyol era l’idioma més estudiat després de l’àrab i l’anglès, i desprès que hi havia molta sintonia entre ambdós països, pel tema dels reis (?) Bé, vam parlar de moltes coses i vam anar a un restaurant que semblava una tenda de campanya, és a dir, cobert per unes mantes. Allí vaig menjar el que m’agrada, Taboule (amanida), hommos (pasta de cigrons), moutabbal (pasta d’albergínia), corder, etc totes aquestes coses. D’alcohol no n’hi havia, però. Ens vam prendre uns resfrescs. A més aquest era religiós i ho respectava fidelment.

Total, un cop acabat el copiós dinar, vam plegar veles i vam tornar cap a l’aeroport, amb temps suficient per a estar a l’avió per la sortida. Vam quedar que la propera visita seria més llarga, encara que ja em quedaven dues llàgrimes marcades, una pel Liban i una per Jordània, en una sola tacada.

Abraçada

Foto de Beirut

Foto de Beirut desde Jounieh cortesia de Bernard Cloutier





Buenas,

como hasta ahora no sabía como resituar la foto -creo que lo he aprendido justamente ahora- pues nada primero he creado la entrada de la foto y luego añadiré el artículo.

Es que disculpadme, pero tiene tantos errores este blog que hasta yo mismo me protesto. Bueno nada intentaré no k grla tanto

Pues eso, esta es la foto del Beirut antiguo en una postal, y arriba os pongo el artículo que escribí de un viaje antes de la guerra, en catalán esta vez. Espero que os guste.

La Biblioteca I

El otro día -hoy de hecho- os conté una de mis ilusiones, que era pillar la bici que
siempre había tenido "pa too" y usarla como transporte duro y llano. Este es un sueño que estoy cumpliendo ahora, ahorrando gimnasio, contaminando sólo con pedos y poniendome cachas -si tener que añadir más tiempo puesto que el tiempo que tu estás en el coche yo estoy en el "gimnasio"-

Bueno no me rio mucho porque ahora con el frio llego hecho un carámbano. A lo que íbamos. Luego de escribir la ilusión de la bici -más bien sencilla pero de hecho vital- os escribiré sobre la biblioteca.

Sí, ahora que se van a digitalizar los libros, y va a desaparecer la prensa escrita, ahora voy a empezar mi biblioteca. Y como se empieza una biblioteca..buena pregunta pequeño saltamontes...

Bueno confesar que la biblioteca ya la tengo, pero guardado en cajas, es decir, mal método para encontrar un título, si está en la caja de abajo. Pues eso, los libros ya están, lo que hay que hacer es sacrificar una sala, en este caso será de unos 18 m2....mm tengo que medirla...y llenarla de estanterías. Con 9 estanterías de una marca que tiene 2metros de altura x 0,80m...calculo que cabrían unos 4.000 libros medianos. Pues eso que nuestros -porque hay otra gente que contribuye- libros cabrán porque tenemos unos 2500-3000...ya os pasaré un valor más aproximado cuando estén los
estantes llenos.

De hecho os pasaré fotos también. Ahora os puedo pasar alguna foto del espacio cómo era antes de tirar al suelo toda la m. que había.


Fotos del espacio donde va la futura biblioteca, esto es ANTES de empezar las obras:








La Bicicleta II





La Bicicleta

Soy bicicletero. De pequeño la usaba de forma lúdica, en un pueblo mediano, con lo que no había problemas de tráfico ni tampoco era necesaria en ningún caso que no fuera correrla con los amiguetes.

Pero cuando llegué a la city, con el agobio de los buses y metros, decidí, después de un par de años yendo a la uni a pie, que me bajaría la bici. De esto ya hace unos cuantos años.

Era una bici de carreras pequeña, de un solo plato y tres piños, que desapareció durante un partido de futbol y una noche loca. Alguna día os la mostraré, escaneando alguna foto antigua.

Total que empecé a moverme con ella, y descubrí la luz. Aparte de pasarmelo en grande, llegaba muy rápido a todas partes. En ese tiempo, no había muchas bicis en la calle (ahora esto está plagado)

Total de ahí pasé unos años durante la uni en bici, y luego ya fue para trabajar. En el trabajo, pues eso, en 10 minutos llegaba. Luego me trasladaron. Ahora tardo 25 minutos en bajar y 30 y algos en subir. Y me encuentro muchos coches...y algún que otro majadero.

Reconozco que muchos ciclistas simplemente no lo son, son gamberros montados. Yo tampoco no me reconozco un ciclista. Soy un supervivientes, un peatón, que quiere ir rápido a los sitios pero respetando al personal. Es por eso que paso por donde pueda, acera, calle, etc lo que sea con tal de con cruzarme con camiones o dificultades. Pero si me planto detrás de una vieja, pues eso, a aguantar hasta que pasa...no se la puede pisar.

Bueno os he hecho unas fotos del trayecto, que como vereis adolece de interés (adolece=carece) me refiero que no es bonito...pero es lo que hay. Hay un par de fotos chulas que hice en movimiento.

A propósito el anterior post no aceptó foto o sea que ya veremos ahora...

un saludo

Ah me estoy poniendo cachas de verdad ahora

PRUEBAS

Buenas chicos

Bueno aún estoy de pruebas y dando tumbos sobre cuál debe ser el carácter de este BLOG, aparte bueno de todas los temas técnicos y demás.

Quería hacerlo en inglés al principio pero ya se ve que esto será multilingüe.

En estos días que no he posteado, de hecho me he dedicado a visitar otros posteros y bueno supongo que he madurado en esto del blog, y me he replanteado algunas cosas.

De todas formas lo que sí he apreciado de este "nuevo" mundo (porque todo el internet y más la blogosfera no es más que un bebé creciendo) es que la gente se conoce y hace cierto lo de "no te hablas con tu vecino pero sí con uno de Granada" (Saludos Inner)

Quiero mencionar que mi pensamiento inicial era y sigue siendo escribir, no buscar en internet para mostrar...o sea que es probable que esto sea lo más aburrido que hay de too pero qué le vamos a hacer.

Y lo mismo si hay algún vecino por ahí...pues bienvenido onio!

voy a ver si tengo alguna fotiqui chula y aluego empiezo un articulillo pa extasiarme

un saludo (y a ver si aprendo a postear que parezco un pato mareado)(ya voy aprendiendo cositas, como modificar esto que tenía más faltas que yo que sé, ya aún tiene)

viernes, 5 de enero de 2007

My Blog up to now

Dear's

i am trying to deal with the blogger tools, and firs of all, What I found is that it is so difficult to enter it. I could not really be succesful after 10 minutes trying different accounts and paswords. Well never so difficult. Just now i entered. And of course i wont be able to classify it propoerly. does not matter. Well later I will learn I hope.

Well now on fridays im free in the afternoons so after a good lunch and some spanish wine i feel in good strengh to write something climsy. But well maybe i should be sleeping.

to maintain a blog is a hard job, other wise please see what others do they spend quite a lot in their blogs. Maybe i should do the same and could earn some cents. Well its not the case.

my aim now is go to town and leave the city now. The peace and calm which i experience in the village, well also with the wood burning in the fireplace, is the best feeling at the moment. Also I do some work there, re-make the house, which is pleasant and also funny, not to say that it also keeps me fit.

I will make some photos of it all but now what ill do is to check what is the best i can show here and ill publish it, so that you dont think im a boreful which is also a possibility.

so bye now cause in spain is "kings time" like santa claus but stronger and i need to buy presents for my daughter

By the way yesterday i missed a good job -but also a lot busied than the one now...so who knows, am i lucky or otherwise?

Cheers

moon