martes, 23 de enero de 2007

Libano 06

Buenas, aquí os incluyo un artículo que escribí para la prensa local. Está situado en Junio 06. La foto relacionada está más abajo. También deseo incluir un link que os informarà más sobre el país, de mi buen amigo Berclo, que se ha dedicado a viajar toda su vida y recopilar información y fotos en su web. Eso hubiera querido hacer yo, pero para qué , si ya lo hizo él. Saludos

http://berclo.net/choix-en.html#lebanon

Libano 06/ Abans de…

Aquesta vegada, vaig viatjar unes quantes setmanes abans de què comencès l’aiguabarreig del 2006. Era al Juny, i en època de vacances, viatjaven uns quants catalans a l’avió. Vam anar per Jordània, d’quí els turistes, i vam aterrar a les 05:00 del matí a Amman. Uns guies traductors d’espanyol esperaven els 10 catalans que volien visitar el típic que es visita a Jordània. A la tornada tindria temps per visitar-ho, potser.
El cas és que em vaig esperar unes dues hores i finalment vaig sortir per Beirut. Era una opció molt barata, per horaris i per companyia aèria.

En aterrar a Beirut, em van venir a buscar i em van portar a un hotel prou confortable, tot i que hi havia un problema amb la clau i vaig baixar tres vegades a recepció. Estava el bar de l’hotel preparat per a veure els partits del mundial, de forma internacional.

Desprès em van venir a buscar i vam fer feina. Desprès de la feina vam anar a menjar. Es menja molt en aquest país, de restaurants n’hi ha de tots colors i nacionalitats. Ens vam inclinar per un de local i vam menjar corder en kafta i el hommos que m’encanta.

A Liban hi havia una mica de crisi abans de la guerra, però tot i així hi havia molts projectes endegats, sobretot de construcció, per la inversió dels àrabs que sembla que no té aturador. Els petrodolars fan sorgir els gratacels del no-res.

Vaig compartir força temps amb els nadius, en el seu pis de muntanya. A la ciutat, que és a prop del mar, hi feia una calor insuportable. Però Beirut té muntanyes molt altes (3.000m), a menys de dues hores de camí. Fins i tot poden esquiar còmodament i banyar-se a l’hora. Total, que vam fer l’excursió fins el seu pis, a uns 800 m d’alçada, i hi havia ja una diferència de 3 o 4 graus, amb el paisatge inmens de la mar blava. Allí, és la posta i no l’alba la que passa pel mar. És a dir, podia gaudir tranquil•lament de la posta de sol cada dia en el mar, una sensació agradable i diferent per a mi, donat que aquí els catalans el veiem sortir el sol des del mar.

Al tercer dia, em va proposar de deixar l’hotel i quedar-me al seu pis. Vaig acceptar, donat que som amics des de fa força temps i és llàstima gastar uns diners quan al final estàvem tot el dia junts. Vam veure algun altre partit del mundial, vaig beure cafè fet amb mitjó, és a dir, bullit. Vaig menjar uns carbassons petits molt saborosos, que es mengen amb pell i tot. I peix, força peix que en tenien molt abans de la guerra.

Desprès de passar els 5 dies més o menys així, fent alguna excursió, fent feina, i amb molta pena, els vaig deixar. Vaig agafar l’avió de tornada, passant per Amman una altra vegada. I allí em va passar l’anècdota.

Havia avisat el que conec a Jordània per si tenia temps per mi. De fet només tenia 5 hores, que era el temps que hi havia entre la meva arribada a Amman i la sortida de l’avió.

Total, finalment vam conseguir veure’ns, no sense abans haver d’entregar el passaport, haver de passar la tira de controls i veure algú important per a què em deixés anar a la capital.

La primera vegada que estava a Amman, fixa’t tu. No teníem sinó un parell d’horetes. El client va venir amb un traductor d’espanyol que era el responsable de la penya del Barça de Amman. Molt simpàtics, em deien que a Amman l’espanyol era l’idioma més estudiat després de l’àrab i l’anglès, i desprès que hi havia molta sintonia entre ambdós països, pel tema dels reis (?) Bé, vam parlar de moltes coses i vam anar a un restaurant que semblava una tenda de campanya, és a dir, cobert per unes mantes. Allí vaig menjar el que m’agrada, Taboule (amanida), hommos (pasta de cigrons), moutabbal (pasta d’albergínia), corder, etc totes aquestes coses. D’alcohol no n’hi havia, però. Ens vam prendre uns resfrescs. A més aquest era religiós i ho respectava fidelment.

Total, un cop acabat el copiós dinar, vam plegar veles i vam tornar cap a l’aeroport, amb temps suficient per a estar a l’avió per la sortida. Vam quedar que la propera visita seria més llarga, encara que ja em quedaven dues llàgrimes marcades, una pel Liban i una per Jordània, en una sola tacada.

Abraçada

1 comentario:

Anónimo dijo...

me auto comento para provocar el efecto de respuesta etc